Documento sin título

EL BALL DE BASTONS:per Ricard Pascual i Guash

Balls on els dansaires porten bastons i els fan repicar rítmicament són coneguts en diversos països d’Europa i se’ls suposa una antiguitat que es perd en la foscor dels temps.

El fet que sigui un ball d’homes sols i que sembli tenir un cert aire bèl·lic va fer pensar als etnòlegs de principis de segle que era la reminiscència d’una dansa guerrera o una substitució del ball d’espases, del qual és obvi el seu caràcter marcial. Probablement és cert, però la cosa no és tan senzilla: en la formació del ball de bastons, tal com avui el veiem ballar a Catalunya, segurament hi entren altres factors. Com a mínim considerem que hi ha vestigis d’una cerimònia religiosa de tipus agrari i algun element de màgia profilàctica.

Pel que fa a danses guerreres, possible precedent del ball de bastons, se’n troben arreu. Limitant-nos a les més immediates tenim a Hispània diverses cites d’autors llatins que ens expliquen que els pobles que habitaven les actuals Andalusia i Extremadura es dirigien al combat cantant i ballant i que, en temps de pau, s’exercitaven executant danses on es simulava la lluita. També ens diuen que els pobles celtes de Galícia feien una dansa en la que entrexocaven els escuts. Però on trobem el document més interessant és al Llevant espanyol. En aquesta àrea, des del segle IV abans de Crist es desenvolupà la cultura ibèrica i un dels elements més notables i originals que la caracteritza és una bella ceràmica decorada. La feta al País Valencià adquireix un interès especial ja que sovint hi ha representades escenes de la vida quotidiana. En un vas trobat a Llíria hi són reproduïts dos guerrers, l’un amb llança i l’altre amb sabre que ballen en actitud de lluita. Que no és un combat real, es demostra pels músics que els flanquegen: a la dreta un home que bufa en una gran trompeta i a l’esquerra una dona que toca la flauta doble. Fig.1

A la vessant sud dels Alps, a la banda italiana, hi ha una vall anomenada Val Camònica; allí en els aspres roquerars que la formen s’hi troben milers de figures gravades a la pedra. Les més velles quasi són contemporànies dels caçadors de mamuts, i les més modernes són del segle IV o III abans de Crist, de quan s’imposà la cultura llatina al país. Entre aquestes darreres hi ha una parella de guerrers, amb uns cascs que semblen d’astronautes, que s’enfronten en allò que, segons els experts, és un ball on es simula la lluita. Fig.2

Però allà on tenim més ben documentades les danses bèl·liques és a Grècia. Allí es ballava l’anomenada dansa pírrica, que era considerada el millor entrenament per a la guerra i el jovent, al so de la flauta, s’exercitava diàriament al gimnàs, marcant acuradament passos i evolucions al mateix temps que feia entrexocar les armes.

A Atenes en les grans festes que anualment es celebraven en honor de la deessa Atenea, patrona de la ciutat, tenia lloc un concurs de dansa pírrica on competien diverses colles. Guanyar-lo era un gran honor i la que ho aconseguia perpetuava el fet amb un monument. A l’Acròpolis d’Atènes se’n ha trobat un: és una placa de pedra on en relleu, hi ha representats vuit ballaires, en dos grups de quatre, van totalment nus, excepció feta del casc i l’escut i al seu costat, vestit amb mantell, hi ha un home, segurament, el patrocinador de la colla. Fig. 3

El ball de bastons actual sembla que, efectivament, ha conservat una part important de l’agressivitat, disciplina i ritme que tenien les danses antigues d’homes armats. El fet és realment sorprenent perquè la funció militar i les decisions de tipus bèl·lic fa molts i molts segles que no són de la incumbència del poble que és qui balla. Ja des de l’època romana i sobretot a l’edat mitjana l’exèrcit formava una classe social ben diferenciada que tenia la guerra con ofici. L’home de la terra, eventualment podia ser reclutat, però això no era més que un servei onerós. Si conservà la dansa guerrera seria com a record ancestral de quan poble i milícia eren la mateixa cosa. Però, tal com hem dit, és possible i fins i tot probable que en la dansa s’hi trobessin altres significats i motivacions que l’afectaven més directament.

Per a l’agricultor primitiu l’obtenció d’una collita no és la conseqüència d’una tècnica i d’un treball, sinó el resultat d’una conjunció i equilibri de forces superiors positives o negatives. L’home davant d’aquestes potències no està totalment inerme, mitjançant una sèrie de ritus religiosos o màgics pot, sinó controlar-les plenament, influir d’una manera important i un dels ritus primitius més freqüent és la dansa.

Quedaria fora de lloc intentar recopilar aquelles cerimònies de caire agrari on d’una forma o altra hi figurava el ball. Al segle I abans de Crist, un poeta llatí ja esmenta una dansa rústica que es ballava abans d’iniciar la sega, però, centrant-nos en el ball de bastons i sense moure’ns de Catalunya, sabem que no fa molts anys, els segadors de l’Alt Empordà i del Pallars Jussà, un cop enllestida la feina, feien sobre el rostoll, un ball esbojarrat en què picaven amb els garrots que havien servit per lligar les garbes. Arreu d’Europa, fins fa ben poc, al finir la sega es feien festes i cerimònies de caire més o menys màgic, per agrair la collita present i propiciar la futura i amb tota probabilitat aquests balls eren dins d’aquesta línia. La semblança quasi exacta del garrot de lligar garbes amb el bastó dels balls no sembla casual i probablement representa l’element agrari que es suma al bèl·lic.

En l’àmbit de la màgia la lògica no es rigorosa i un element pot tenir significats diversos. En alguns pobles primitius i en altres que no ho son tant, amb ocasió d’algun esdeveniment important com poden ser la sembra o la collita, calia procedir prèviament a l’expulsió dels diables o mals esperits i això, en molts casos, s’aconsegueix bastonejant les parets, el sol i repicant bastons amb bastons fent tant de soroll com fos possible. Fa de mal establir si aquesta creença té alguna relació amb el ball de bastons, però val la pena senyalar que els vells ballaires pensen que cal picar tant fort com es pugui i si s’arriba a trencar algun bastó ho consideren un èxit.

En canvi les polaines guarnides de cascavells, que porten quasi totes les colles de bastoners, és fàcil de relacionar-les amb la màgia preventiva o profilàctica. Des de la més remota antiguitat i en tot el món s’ha cregut que el so de cascavells, picarols o campanetes priva d’apropar-se als esperits malignes. Per això els arreus de les cavalleries es guarnien de cascavells, es posaven esquelles al coll del bestiar i als països orientals penjaven campanetes a les façanes dels temples per que sonessin al impuls del vent. El vell costum de tocar les campanes de l’església quan amenaçava la tronada, que es donava per fet havien congriat les bruixes, és dins el mateix ordre d’idees.

Tots aquests elements, tal vegada, han contribuït a la formació de l’actual ball de bastons el qual no és una dansa popular en el sentit que tot el poble hi participa, sinó que pel contrari és un ball propi d’un grup concret i invariable: vuit ballaires, sempre els mateixos, ja que per executar la seva dansa a la perfecció els cal repetir-la una i altra vegada. Això és més propi d’un col·legi sacerdotal o d’un grup d’iniciats que no pas d’una milícia ciutadana.

Pel que fa a la seva història concreta a Catalunya s’ha dit i s’ha escrit que la data mes reculada en que trobem documentat es remunta a l’any 1152. Diuen que en la festa que tingué lloc en el casament de Berenguer IV, comte de Barcelona amb Peronella, filla de Ramir el Monjo, rei d’Aragó es ballà un ball de bastons. Aquesta boda que tanta transcendència històrica tingué, ja que representà la unió de Catalunya i Aragó, sens dubte, seria motiu de grans celebracions, però el cert és que ignorem on es celebrà i la data tampoc es absolutament segura, per la qual cosa l’existència d’una crònica, que en aquella època només podia ser en llatí, en la que es relatés per menut el que allí es feu sembla més que suspecte.

Han de passar més de quatre segles i mig per trobar una altra notícia, ara força més fiable, sobre el nostre ball. A l’any 1620 consta que en la processó de Corpus de Barcelona hi va assistir un ball de bastons format per vuit balladors, es a dir el mateix nombre que en, la actualitat, figura en totes les colles catalanes. Aquest fet ens permet de suposar que ja en aquell temps la dansa estava fixada i que, aproximadament, es ballava com avui.

A partir d’aquesta data el tornem a trobar amb relativa freqüència: el 1635, a Valls pren part en una processó per impetrar el benefici de la pluja, a Igualada, el 1701, actuà en les festes celebrades amb motiu de la visita del rei Felip II, però on sembla que es convertí en imprescindible fou en les processons de Corpus de les ciutats o pobles importants. Recordem perfectament haver vist, cap als anys 40, el ball de bastons, desfilar en la processó de Barcelona.

A Vallgorguina, pel que sembla, es balla el ball de bastons des de temps immemorial, però desgraciadament no tenim cap document que ens doni testimoni. A tot estirar i refiant-nos de la memòria de persones de certa edat podem arribar als primers anys del segle present. Aquesta breu història contemporània ha estat recollida en opuscles i articles dels que són autors Josep Clavell i Gras i "Urcilas" i també al programa de la XI trobada nacional de bastoners de Catalunya. * Aprofitant allò que es diu en aquestes obres resumirem el procés seguit pel ball en aquests últims anys al nostre poble.

S’entreveu que cap els anys 1915 o 20 el ball de bastons encara era ben bé un esbarjo per a un grup d’homes del poble sense cap mes pretensió. Hi havia un vell flabiolaire: l’avi Muntasell i quan tenia lleure tocava el flabiol, els bastoners ballaven i s’ho passaven d’allò més bé. Però això eren les acaballes de l’època d’or, ballaires i músics es feren vells i la generació que els seguia oblidà el ball de bastons. Uns quants anys desprès, al 1934, un grup de joves es posà en contacte amb un antic bastoner: en Josep Bosch i Llavina per tal de que els ensenyés a ballar i es fes càrrec de la direcció de la colla. Aquest home, a part d’un enorme interès per la qüestió, posseïa un notable sentit musical i coreogràfic. Les melodies dels balls no eren enregistrades en lloc, però ell les recordava i va haver de cantar-les una i altra vegada fins que un nou flabiolaire, en Feliu Fugaroles, a qui deien l’avi Burget, se les va aprendre. Al poble es desvetllà l’entusiasme, altres xicots també volgueren ser-hi, i al cap de poc temps es doblà la colla i es passà de ballar de vuit a ballar de setze. Tot això se’n va anar en orris l’any 36 per culpa de la guerra civil.

Fins a l’any 44 no es reviscolà la colla de bastoners. El capdavanter va ser novament en Josep Bosch i amb balladors d’abans de la guerra i altres de mes joves tornaren a assajar i a actuar. Van haver d’encabir-se dins "Educación y Descanso", un organisme de "Falange", ja que altrament no els haurien pas permès d’exhibir-se en públic. Com anècdota val la pena recordar que les cintes amb la bandera catalana que duien a les polaines van haver de substituir-les per altres amb la bandera espanyola. Això va funcionar fins l’any 1957 en que, a conseqüència d’unes discòrdies, es va dissoldre la colla.

Van passar vint i cinc anys sense que a Vallgorguina hi hagués ball de bastons, fins que al 1981 en Josep Clavell i Gras, que havia ballat en la colla que s’havia desfet, recuperà les partitures ja que en l’etapa anterior la música s’havia posat en solfa. Aconseguiren gravar-la en cinta magnetofònica i gràcies en això tornaren a assajar i poc després es presentaren en públic ballant tal com s’havia fet sempre. Des d’aleshores ençà, la colla de bastoners ve funcionant amb regularitat. Fa uns anys en Jaume Planells va rellevar en Josep Clavell i posteriorment se’n ha fet carrec l’Esteve Barri; ha estat un canvi generacional, i l’esdevenidor, pel ball de bastons, es presenta sense problemes.

Pels bastoners de Vallgorguina el maig del 86 es produí l’esdeveniment més important de la seva història: el poble acollí l’Onzena Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya. Quasi quaranta colles de balladors procedents de tot el país, desfilaren pels carrers de la vila i, a mig matí, es concentraren al camp de futbol, on totes i cada una féu la seva ballada. Presidí l’acte l’Honorable Sr. Miquel Coll i Alentorn, el qual, aleshores era President del Parlament de Catalunya, i sens dubte fou una data memorable.
En els darrers anys, i a to amb el ritme del temps, s’han incorporat les dones al ball de bastons. La presència femenina l’hi ha donat una gràcia i elegància que abans no tenia, i ha canviat, per millorar-lo, l’ambient una mica barroer d’una colla d’homes sols. També, i molt recentment s’ha recuperat la música amb flabiol i tamborí. La nova flabiolaire és la Susagna Balagué, i gràcies a ella el ball ha adquirit un caire més autèntic i l’espectacle ha millorat sensiblement.

Tots els bastoners de Vallgorguina, tan vells com joves, insisteixen en afirmar que el ball de bastons, en lloc es balla com en el nostre poble. Si això és cert, com sembla ser-ho, demostraria que la nostra dansa ha evolucionat dins de si mateixa, cosa que significa que des dels temps més remots ha anat passant de pares a fills, sense interrupció i sense rebre cap influència forana, o sigui que s’ha originat a la mateixa Vallgorguina.

L’anàlisi musicològic de les partitures, tal vegada, podria corroborar aquest fet, però per desgràcia els nostres coneixements no ens permeten de fer-los.

Els noms que, per antiga tradició, els balladors donen a cada un dels balls del seu repertori, sembla que podria proporcionar un indici, però el seu examen ha resultat decebedor; al primer cop d’ull s’aprecia que aquests noms es refereixen, més que res, a les figures i passos que fan en la dansa: "Torta i retorta", "Tot Tirolí", "La gronxadora", "Dalt i baix" etc. és clar que són denominacions descriptives de les evolucions que cal fer. Hi ha més "El vals" i "El tango": si realment són inspirats en aquestes danses, el primer és de cap la meitat del segle passat i el segon de principis del present, èpoques en que es posaren de moda aquests balls. Però és molt probable que els hi diguin així perquè, als ballaires els hi semblava que els passos recordaven els d’aquests balls de saló i a falta d’un nom millor els batejaren per analogia.

Per acabar parlarem d’un ball que anomenen "El Nou", del qual coneixem força bé la seva història. S’explica que l’abans esmentat Josep Bosch un bon dia va presentar als dansaires un ball que no coneixien del qual ell recordava la melodia per haver-lo ballat en la seva joventut i del que havia reconstruït la coreografia. Va costar una mica de ballar, però se’n sortiren. Així doncs podria molt ben ser que aquest ball, al que li diuen "El Nou", fos un dels més antics.