 |
|
ELS GEGANTS: per Ricard Pascual i Guasch
Sumari:
En la mitologia i en les llegendes de gairebé tots els pobles trobem
uns éssers, més o menys semblants als homes, però d’un tamany molt
més gran: els gegants. En general són d’origen diví o semi diví i
tenen un tarannà netament negatiu, són malignes, abusen desconsideradament
de la seva força i sobre tot posseeixen un orgull desorbitat que,
normalment, és la causa de la seva perdició. El procés psicològic
que ha portat la humanitat a crear aquests insòlits personatges és
una qüestió molt complexa que no sabem escatir, però és evident que,
els gegants, arribaren al moll de l’os del subconscient col·lectiu,
que s’introduïren en les tradicions i que, sovint, l’art els inclogué
en la seva temàtica. Tot seguit contarem algunes llegendes de gegants,
examinarem, mal que sigui sumàriament, la seva presència en la literatura,
tant oral com escrita, també direm alguna cosa de les seves representacions
plàstiques més notables i per fi ens ocuparem d’uns que, usant un
mot molt del dia, en direm virtuals, els quals aparegueren a l’Edat
Mitjana i que avui encara són ben vius i eixerits: aquells que surten
per les Festes Majors.
Els gegants
a la Bíblia.
La Bíblia és probablement el text més antic on fan acte de presència.
El Gènesi ens relata que alguns àngels trobaren atractives les filles
dels homes, les prengueren per mullers i engendraren la raça dels
gegants. Així, de forma succinta i sense més precisions, és com explica
el seu origen. Però tenim una altra font molt més explícita: el llibre
d’Enoc que, si bé tant jueus com cristians el consideren apòcrif,
és a dir, no autèntic, els Pares de l’Església dels primers segles
li feren molt de cas i el citaren freqüentment. En síntesi diu el
mateix, però ampliant el tema i afegint-hi nombrosos detalls. Els
àngels que s’agradaren de les filles dels homes foren dos-cents, els
quals a més d’unir-se amb elles, els hi revelaren una sèrie de “secrets”:
els ensenyaren l’ús dels metalls, la forma de treballar-los, la fabricació
d’armes, l’art de pintar-se els ulls, les herbes medicinals, la forma
de fer encantaments i el mitjà per a neutralitzar-los etc. o sigui
que realitzaren una veritable labor civilitzadora.
Segons l’esmentat llibre, els gegants tenien una alçada de dues-centes
colzades. La colzada és una mesura equivalent a uns 44 centímetres,
així doncs la seva estatura, aproximadament, seria d’uns 88 metres.
Aquests galifardeus devoraren tot el fruit del treball dels homes,
un cop exhaurit, devoraren als mateixos homes, després als animals
salvatges i un cop acabats començaren a devorar-se entre ells. Déu,
indignat per aquesta conducta, envià el Diluvi que els eliminà definitivament,
i pel que fa als àngels que els havien engendrat, manà que fossin
duts al desert, que s’apilessin muntanyes de roques sobre ells i que
romanguessin allí fins el dia del Judici Final en què serien llençats
al foc etern.
Deixant de banda aquests gegants, que pertanyen a la fase mítica més
arcaica, el més conegut i popular dels gegants bíblics és Goliat,
el que fou vençut per David, el qual possiblement és tant mític com
els altres. La Bíblia no diu pas que fos un gegant i si l’anomenem
així és usant el mot en el sentit genèric, ja que certament, es mereix
l’apel·latiu. Se’ns diu que feia sis colzades i un pam d’estatura,
cosa que posat en mides modernes, representa poc més de 2’80 metres.
Malgrat que Goliat es descriu minuciosament, ja que a més de la seva
talla, se’ns dóna el pes de la seva armadura peça per peça, sembla
ser que només és un símbol que vol representar als filisteus en general.
Aquest poble havia arribat a Palestina per mar, aproximadament cap
a l’any 1200 abans de Crist. De primer s’instal·laren a la costa i
en avançar cap a l’interior toparen amb els israelites i, durant alguns
segles, foren enemics irreconciliables. Els filisteus eren de raça
ària, d’una estatura notablement superior a la dels jueus, de raça
semita; això feu que, tal com reflecteix la Bíblia, a l’odi es va
unir el temor que la seva estatura els inspirava.
Els gegants hel·lènics.
Les fonts del mite hel·lènic són força més abundants i complexes;
la tradició dels gegants apareix en èpoques molt remotes i amb el
pas del temps es va complicant i enriquint. En Apol·lodor, un mitògraf
del segle II abans de Crist, apareix definitivament formada i aquest
serà el text que seguirem reduint-lo al més essencial.
Urà (el Cel) unint-se amb Gea (la Terra) procrearen una munió de fills:
els ciclops, que només tenien un ull al mig del front, els titans
d’enorme grandària, l’oceà, les nimfes etc. Tan bon punt naixien,
Urà els llençava al Tartar, un lloc situat sota terra, a una fondària
igual a la distància que hi ha entre el cel i la superfície terrestre.
Gea estava molt disgustada del tracte que rebien els seus fills i
en néixer el darrer, Cronos, li donà una falç amb la qual tallà els
genitals del seu pare i els llençà al mar. Algunes gotes de sang caigueren
sobre la terra, la fecundaren i nasqueren els gegants. Eren de tamany
enorme, amb llargs cabells i abundoses barbes i en comptes de cames
tenien gruixudes cues de serp.
Tan bon punt arribaren al món es llençaren a atacar als déus que habitaven
el cel, s’enfilaren als cims de les muntanyes i tiraren cap amunt
grans roques i arbres encesos. Els gegants eren mortals, però si queien
ferits a la regió on havien nascut, amb el contacte amb la terra,
que era la seva mare, es revifaven immediatament, per això, per matar-los
calia transportar-los lluny de la zona on havien vist la llum. A més,
el Destí havia establert que si no era amb l’ajuda dels homes, els
gegants no podien ser vençuts i per això Atena (Minerva en llatí),
per consell de Zeus (Júpiter) anà a buscar Hèracles (Hèrcules), heroi
fortíssim però humà, i tots plegats plantaren cara als gegants.
La lluita va ser aferrissada, Hèracles engegà una fletxa i ferí al
cabdill dels gegants i abans que no es refés, pel contacte amb la
terra, l’arrossegà lluny i el rematà amb la porra. Un altre gegant
apilà una enorme piràmide de roques, arribà al cel i se n’anà de dret
a estrangular Hera (Juno), la muller de Zeus. Ja la tenia engrapada
pel coll quan Eros (Cupido, l’amor) li tirà una fletxa que convertí
el seu furor bèl·lic en passió eròtica i d’una revolada arrancà la
túnica de la deessa. Zeus, veient que la seva dona anava a ser ultratjada,
li engegà un llamp que el tombà. Anava a aixecar-se quan Hèracles,
que tornava després d’haver mort el gegant anterior, el ferí mortalment
amb una fletxa. Ares (Mart), el déu de la guerra, s’abraonà a un altre
gegant, lluitaren cos per cos i fou vençut, ja es veia perdut quant
Apol·lo el salvà clavant una fletxa a l’ull dret del seu enemic i
Hèracles el rematava clavant-li una altra a l’esquerra. Atena també
en matà un, l’espellà i es feu una cuirassa invulnerable amb la seva
pell. Hefest (Vulcà), la divinitat de la forja, els atacà llençant-los
trossos de ferro roent, etc., però per complir el Destí, sempre calia
cridar Hèracles perquè acabés la feina. A la fi, donant-se per vençuts,
els gegants fugiren, els déus els perseguiren i els exterminaren llençant-los
grandioses pedres que els sepultaren per sempre més. Diuen que algunes
illes de la mar Egea, es formaren amb les roques que els déus tiraren
en aquesta ocasió.
Un altre gegant cèlebre en la mitologia grega fou Polifem, el ciclop,
aquell que en l’Odissea és el protagonista d’un important episodi.
Com és ben sabut, en aquest poema s’explica que va capturar Ulises
i als seus companys, els tancà a la seva cova i cada dia se’n menjava
un, per sopar, fet a l’ast, fins que Ulises l’emborratxà i mentre
dormia la pítima, prengué una estaca, li feu punta i la clavà a l’únic
ull que, com hem dit abans, tenien els ciclops. Així aconseguiren
escapar, arribar al seu vaixell i abandonar l’illa on vivia el monstre.
Existeix, però una altra llegenda sobre Polifem que és molt menys
coneguda; en ella, se’ns el presenta enamorat de la nimfa Galatea
(nom que significa “blanca com la llet”) la qual, el refusà per trobar-lo
massa rústic i groller i perquè estimava un bell minyó anomenat Acis.
Un dia el cíclop sorprengué als amants i gelós i enrabiat començà
a llençar immenses roques a Acis que fugia esparverat. Galatea, per
que no morís aixafat el convertí en un riu d’aigua pura i cristal·lina.
Hi ha encara una variant d’aquesta llegenda en la qual l’amor de Polifem
és correspost i el fruit són tres nois que es digueren Celtos, Galates
i Ilirios, els quals, temps a venir donaren origen als pobles celta,
gàlata i lliri. D’en Celtos en tornarem a parlar una mica més endavant.
El sinistre gegant celta.
En el país celta trobem un gegant que, si interpretem literalment
els textos que ens parlen, no podem posar-lo entre els éssers mítics
sinó que seria el primer gegant virtual de la història, ja que és
fet de mà humana però, com veurem més endavant, això és una qüestió
que es presta a dubtes i especulacions.
Entre els anys 58 i 50 abans de Crist, Juli Cesar conquistà allò que
els romans en deien “les Gàl·lies”, que aproximadament eren el centre
i el nord de França i Bèlgica. Poc després publicà la crònica de les
seves campanyes: la cèlebre “Guerra de les Gàl·lies”, que tant va
fer patir als estudiants de llatí dels anys 40, ja que era el text
oficial que els feien traduir. A part de les múltiples, i sempre victorioses
batalles inclogué nombroses observacions sobre la religió i els costums
del poble que estava conquistant, cosa que fa, aquest llibre, un dels
pocs documents, realment fiables, que posseïm de la cultura celta.
En ell ens parla d’una pràctica cultural que als romans - i a qualsevol
altre – els resultà especialment esgarrifosa: els sacrificis humans
que oferien als seus déus per mitjà dels sacerdots anomenats druïdes.
Un d’aquests sacrificis, per la enorme quantitat de víctimes, era
especialment monstruós. Diu que, en ocasions, construïen una figura
humana de dimensions colossals, un autèntic gegant, fet amb fusta
i vímets enreixats, l’omplien de persones vives i l’hi calaven foc.
En principi era un suplici per a delinqüents, però si no en tenien
prou, l’acabaven d’omplir amb innocents.
Tot i que el text de Cèsar és clar i explícit, alguns historiadors
moderns fan notar que és molt improbable que mai hagués vist personalment
un sacrifici d’aquesta mena; pensen que recollí una contalla sense
entendre-la ben bé i que allò que li relataren, en realitat, era una
llegenda. El poc que sabem sobre els déus celtes ho fa versemblant
ja que en la seva fantàstica mitologia sovintegen els fets horripilants
i si és veritat que Celtos, el fill del ciclop, fou el fundador mític
de la raça, cal pensar que alguna cosa hauria heretat del tarannà
del seu pare que, com hem vist, era un gegant violent, salvatge i
a més antropòfag.
Els gegants en l’escultura.
Si incloguéssim entre els gegants totes les estàtues antigues o modernes,
de proporcions grandioses faríem una llista llarguísima i sense gaire
sentit, però n’hi ha algunes, òbviament antigues, que es mereixen
ser esmentades: aquelles que, genèricament, s’anomenen colossos.
El més vell és el conegut com a colós de Mèmnon, a Egipte. En els
temples egipcis d’època faraònica era freqüent situar a banda i banda
de la porta dues estàtues assegudes que reproduïen, per duplicat,
la imatge del faraó que havia fet fer el santuari. Una d’aquestes
escultures assolí una celebritat excepcional perquè, en despuntar
el dia, entonava una trista melodia. Aquest fet, als grecs, els evocà
la llegenda de Mèmnon, un mític rei d’Egipte, fill de l’Aurora, que
morí a la guerra de Troia. Segons conten, les llàgrimes que vessà
la mare és la rosada, i el so de la figura, el cant del fill saludant
l’aparició de la primera llum. Una història tant romàntica ocasionà
que, malgrat les dificultats del viatge, l’indret es convertís en
destí de nombrosos pelegrinatges. Són testimoni de les visites que
rebé les abundants inscripcions, en grec o en llatí, gravades en el
pedestal de l’enorme escultura.
Formant parella amb una altra estàtua igual, però que per ser muda,
no té cap interès, el colós de Mèmnon es troba prop de la ciutat de
Tebes, a la vora del desert, al mig d’una plana desolada. És tot el
que resta del magnífic temple que va fer bastir el faraó Amènofis
III, el qual regnà entre els anys 1408 i 1327 abans de Crist. Tenen
una alçada de poc menys de 20 metres i són tallades en un sol bloc,
procedents d’una cantera propera a El Caire, uns 700 quilòmetres Nil
avall.
L’any 27 abans de Crist un terratrèmol enderrocà el temple i malmeté
considerablement les dues estàtues, perderen grans fragments de la
part superior i en una d’elles s’hi formà una llarga i profunda esquerda.
Des d’aquell moment es produí el fenomen sonor. Sembla ser que la
humitat de la nit s’acumulava en l’escletxa i al sortir el sol, amb
un brusc canvi de temperatura i el ràpid escalfament de la pedra s’evaporava,
ocasionant un so musical, que els autors antics comparaven al de la
lira.
Septimi Sever, que fou emperador a Roma des de l’any 193 fins al 211,
manà restaurar els colossos; l’obra es féu amb més bona voluntat que
encert, afegint-hi alguns blocs de pedra i tapant l’esquerda. Des
d’aleshores emmudí per sempre més.
Un altre colós cèlebre fou el de Rodes, del qual tot el que sabem
és allò que ens conten els escriptors de l’època, ja que no en resta
ni el més petit vestigi.
Rodes és una illa de la mar Egea que en l’antiguitat fou un centre
comercial de gran activitat, que posseí una nombrosa flota i un port
excel·lent, cèlebre per la presència del colós, el qual representava
el patró de l’illa: el déu Helios, és a dir el Sol. L’enorme escultura
era de bronze, feia 30 metres d’alçada i es considerava una de les
set meravelles del món.
Va ser feta per celebrar una sonada victòria militar obtinguda pels
rodis l’any 304 abans de Crist. El botí guanyat es destinà a la seva
construcció, la qual durà dotze anys; la feu l’escultor Xarey de Lindos
i costà 300 talents. És difícil d’establir quina quantitat representaria
en diners actuals. Com a dada indicativa es pot dir que els 300 talents
venien a ser uns 7500 quilos de plata.
Un terratrèmol esdevingut el 224, o sigui 68 anys desprès d’haver-la
acabada, la va aterrar i trossejar, però així i tot era encara motiu
d’admiració. Els que arribaven a Rodes no deixaven de visitar-la,
el seu cos i els seus membres destrossats formaven immenses cavernes
plenes de les enormes pedres que l’artista havia col·locat a l’interior
per a llastrar-la. Conten que era tan gran que pocs homes podien abraçar
el seu dit gros.
Molts anys desprès es forjà una llegenda, falsa i sense cap fonament,
que imaginà la gegantesca estàtua situada a l’entrada del port, eixarrancada,
amb un peu a cada un dels dos espigons que formaven la bocana i que
els vaixells per entrar i sortir li passaven entre cames.
Els gegants a l’Edat Mitjana.
Aquestes velles llegendes, a l’Edat Mitjana, sobrevisqueren modificant-se
i adaptant-se. Els gegants havien produït temor, però també admiració
i el seu record restà imprès en la memòria ancestral del poble i en
conseqüència deixaren una profunda empremta en el folklore i en la
literatura de transmissió oral. Una bona mostra són les rondalles
en les quals, els gegants, hi són presents amb gran freqüència. També,
com en els mites, són perversos i orgullosos i sovint pretenen cruspir-se
l’heroi del conte, però, així mateix, acaben vençuts i morts. Igualment
s’introduïren en la literatura escrita; en els anomenats llibres de
cavalleries, que s’inicien al segle XII amb les històries del rei
Artús i els cavallers de la Taula Rodona, els gegants no hi falten
mai i qualsevol cavaller errant, que es respecti mínimament, n’ha
d’haver mort dos o tres.
Superada l’etapa medieval, arribà l’època de la desmitificació i un
dels símbols més evidents del fenomen el trobem en el Quixot, quan
el cèlebre “hidalgo” combaté contra uns gegants que com és ben sabut,
no eren tal sinó molins i que li proporcionaren la primera de les
memorables costellades, de les que tan pròdiga és la seva història.
Si haguessin estat gegants de bo de bo, seria la primera i la única
vegada que, al llarg dels segles, la victòria s’hauria decantat a
favor seu.
Els gegants virtuals.
Consideren gegants virtuals aquells de cartró que surten per les Festes
Majors de pobles i ciutats i que d’un temps ençà proliferen a desdir.
Aquesta peculiar manifestació folklòrica té la seva història, certament
antiga, ja que, amb tota probabilitat s’inicià al segle XIV.
L’any 1316 el Sant Pare Joan XXII, va instaurar, per a tota la cristiandat,
la diada de Corpus, declarant-la festa de precepte. L’any següent,
el Consell barceloní en compliment del decret pontifici, va fer una
crida prohibint de treballar i convidant al poble a assistir a la
funció religiosa que s’havia de celebrar a la Catedral. Els primers
anys, després de l’ofici, es feia una petita processó en la qual es
duia el Santíssim per l’interior del temple i pel claustre. Però amb
el pas del temps aquesta processó sortí al carrer i es va anar fent
més solemne i complicada. De mica en mica s’hi afegiren elements profans,
més o menys cristianitzats, tal vegada provinents de velles celebracions
paganes de les festes de primavera.
Pocs anys després, els gremis, les parròquies i el mateix Consell
municipal rivalitzaven en presentar allò que en deien “entremesos”,
unes escenes de caire bíblic fetes a base de figurants convenientment
disfressats, que desfilaven precedint la custòdia.
Ens ha arribat la relació dels que van sortir a la processó de l’any
1424. És una llista llarguíssima, i en alguns casos costa d’imaginar
com podia ser la representació. Trobem “L’infern ab Lucifer”, “Lo
drac de Sant Miquel”, “Adam e Eva”, “L’archa de Noe ab son arreu”,
“Abram e Isach ab l’ase”, etc. etc. Però el que ara ens interessa
és que per primer cop trobem esmentat “Lo rei David ab lo guigant”,
el qual, segurament és el precedent i l’origen dels gegants actuals.
Els “entremesos” proliferaren extraordinàriament, cada vegada agafaven
més importància i es convertiren en una mena de teatre mut i ambulant
que paulatinament anà prenent un caire més profà, més grotesc i fins
i tot, més groller i irreverent. L’autoritat eclesiàstica va haver
de recordar quin era el veritable sentit de la processó i prohibir
la seva presència. Però calia fer alguna concessió; la processó reduïda
a la seva part essencial hauria estat poc atractiva per a la gent
i es va consentir que hi anessin alguns dels elements més populars:
l’àguila, el drac i, naturalment també el gegant.
Així doncs, oblidant que havia estat el filisteu Goliat i prescindint
del molt menys espectacular David, el gegant esdevingué una figura
imprescindible en la processó del Corpus. Diem el gegant en singular
perquè van passar anys i anys durant els quals no tenia parella. Observem
que en l’antiquíssima cançó de “El gegant del Pi”, s’al·ludeix a l’únic
gegant de la parròquia del Pi i a l’únic gegant del Consell de la
Ciutat. Fins a mitjans del segle XVI sembla que no aparegué la geganta
i en moltes parelles antigues i també en algunes modernes, mentre
el gegant conserva el primitiu aspecte de guerrer ferotge, la geganta
és una dama elegantment abillada a la moda de l’època.
Molt probablement aquests primitius gegants no eren com els actuals,
quasi segur que no eren més que homes amb xancles i un vestit que
els hi arribava a terra. Hem d’esperar fins el 1610 per trobar notícia
d’un gegant semblant als que veiem avui. Va sortir a Barcelona, en
la processó que celebrava la canonització de Sant Raimond de Penyafort.
Se’l descriu així:
“Un terrible gegant de més de vuit peus d’alt
(dos metres i mig escassos), buit per dintre, armat amb planxes daurades
i un terrible alfange cenyit, llança i darga (escut de cuir) en les
mans, obria i tancava la boca i els ulls i produïa terror a qui el
mirava”
De primer els gegants foren cosa de les grans ciutats on es feien
processons riques i fastuoses, però de mica en mica, els pobles també
volgueren tenir-ne, ja fossin pagats per la parròquia o pel consistori.
En aquests pobles també es feia una processó per la Festa Major on,
així mateix, treien els gegants, construint el remot precedent de
les actuals cercaviles que ja no tenen cap caràcter religiós.
Curiosament, la moda i proliferació dels gegants es produí quan deixaren
d’usar-se per a la finalitat que havien estat creats, és a dir, quan
la festivitat i la processó de Corpus foren suprimides. Als gegants,
des de sempre, els havien dut una parella de xicots, forçuts i lleugers
de peus, que es llogaven per aquesta feina, i els nans o capgrossos
que els acompanyaven duien una barretina a la mà on els espectadors
tiraven xavalla, ja que els seus portadors no tenien salari. Però
quan els gegants i nans esdevingueren la base de la festa, sorgiren
al seu entorn les colles geganteres: uns grups de persones alegres
i amb ganes de divertir-se que, sense cap interès econòmic, volien
compartir alegria i diversió amb el poble.
Els gegants i el futur.
Aquests gegants, que hem anomenat virtuals, des del seu inici han
mantingut una estructura i un mecanisme elemental i primitiu que s’ha
mantingut inalterat, a tot estirar s’han introduït materials moderns:
el poliester ha substituït el cartró i l’alumini la fusta, però en
essència la tradició es conserva intacte.
El temps, però, no passa en va: l’any 1998, a Paris es va fer una
cercavila amb motiu de la inauguració del Mundials de Futbol, en la
qual van desfilar quatre enormes gegants de 20 metres d’alt, que volien
simbolitzar els quatre continents que prenien part en el campionat.
Anaven totalment nus, sense faldilles i, al menys aparentment, caminaven
sols. Tal vegada representen l’arribada de l’alta tecnologia al món
dels gegants i qui sap si en un futur, no gaire llunyà, per les Festes
Majors, veurem gegants molt diferents, i els de cartró amb un home
dins seran una antigalla i un record del passat.
El naixement dels gegants d’un
poble: Vallgorguina.
Vallgorguina és una petita vila situada al peu del Montnegre, a la
comarca del Vallès Oriental, que l’any 1985 contava amb uns 700 habitants.
Com havia passat en altres pobles del voltant, l’esmentat any, s’hi
desvetllà l’interès pels gegants i per iniciativa de l’entitat més
antiga i prestigiosa de la població, l’Associació Cultural Vallgorguina,
s’emprengué la construcció d’una parella. De primer semblava una empresa
impossible, costaven molts diners i l’Associació en tenia molt pocs
i més d’un veí pensà que els promotors eren uns palpaboires. Però
el miracle es produí; allò que era el més difícil, la construcció
dels caps, ho va resoldre desinteressadament un artista mataroní l’escultor
Antoni Pruna, que va fer una obra notable. Certament els gegants que
va modelar per a Vallgorguina no tenen res de vulgar, la fesomia juvenil
i seriosa té una expressió llunyana, com si des de la seva estatura,
la vida transcorregués als seus peus sense esquitxar-los. Tot el poble
va abocar-s’hi. A la revista “La Vall”, que edita l’Associació Cultural,
es donaven constants noticies sobre la marxa de la construcció i s’hi
publicaven llargues llistes de les aportacions fetes per els veïns.
Les dones tallaven i cosien els vestits, els homes s’enginyaven per
fer l’estructura el més sòlida i lleugera possible, es comprava pedreria
de vidre per fer les joies etc. A la fi, per la Festa Major de 1985,
apadrinats pels gegants de Sant Celoni i d’Arenys de Mar, i amb la
presència dels batlles d’aquestes viles i del de Vallgorguina, foren
inaugurats i per primera vegada ballaren davant de l’Ajuntament.
Els gegants moderns pretenen reproduir personatges populars o històrics
vinculats al poble. Els de Vallgorguina no podien ser menys i es decidí
que serien el baró Bernat de Montclús i la seva esposa Elionor. Aquests
nobles personatges foren els primers senyors feudals que, entre les
seves terres, cap a l’any 1200, posseïren la Parròquia de Sant Andreu
de Vallgorguina. El seu castell encara avui en dia és una ruïna imposant
a les afores de Sant Esteve de Palautordera, i per això, el gegant,
a la sivella del cinturó, porta l’escut dels Montclús, que també és
el de la vila. No sabem si foren uns bons senyors o si pel contrari,
com era freqüent a l’època, s’afanyaren a escanyar els pagesos, però
això no té importància, sigui com vulgui representen les arrels de
Vallgorguina.
|
|
Fig. 1 - A Pèrgam, una ciutat hel·lenística de l'Àsia Menor,
hi ha un monumental altar, constrüit al segle II abans de Crist,
on hi ha representada la Gigantomàquia, o batalla dels Déus
contra els gegants. És en un relleu força malmès, però així
i tot s'hi aprecia un gegant jove, imberbe, amb ales i gruixudes
cues de serp en lloc de cames. |
Fig. 2 - Cara d'un altre gegant de l'altar de Pèrgam. |
Fig. 3 - Imatge, evidentment exagerada, del gegant que segons
Juli Cesar, els celtes omplien de persones i cremaven com a
ofrena als déus. Gravat francès del segle XIX. |
Fig. 4 - El colós de Mèmnon (en primer terme) i l'estàtua bessona.
Ambdues representen el faraó Amènofis III. En el tors i en els
braços s'aprecien uns blocs de pedra afegits en la restauració
de Septimi Sever. |
Fig. 5 - Estampa francesa del segle XVIII on es representa el
colós de Rodes tal com, falsament, l'imaginaren en aquest segle.
Observis el veler de tipus no antic, sinó contemporani a l'estampa,
que circula entre les cames de l'estàtua. |
Fig. 6 - Un dels enormes gegants que desfilaren per Paris amb
motiu de la ignauguració del Campionat de Futbol de 1998. |
|
Tornar a publicacions
