 |
|
El
TIÓ DE NADAL: per Ricard Pascual i Guash
Sumari:
En quasi totes les llars catalanes, el dia de Nadal, la canalla fa
cagar el tió, però que d’un tros de tronc, a força de garrotades,
surtin llaminadures i joguines, és un fet que, certament, costa molt
de posar en relació amb el naixement de Crist. Així doncs, sembla
legítim de suposar que, en el seu origen remot, aquest costum no hi
té res a veure i que és el residu o la romanalla d’una tradició totalment
estranya a la festa nadalenca.
Els estudiosos del folklore pensen que sovint allò que han estat creences
ben arrelades i acceptades per tothom, amb el pas del temps i dels
trasbalsaments ètnics i culturals, es van esvaint i passen a ser,
en una primera etapa, supersticions, i a la fi jocs de criatures.
És probable que el fenomen del tió sigui un cas d’aquests, si bé,
com veurem més endavant, en alguns indrets, és encara alguna cosa
més que una ingènua facècia per il·lusionar als infants.
Acceptarem el parer dels folkloristes, i donarem per bo que realment,
sigui el vestigi d’una creença antiquíssima i del seu corresponent
ritual. A les hores, allò que caldrà fer serà investigar quina era
aquesta creença i perquè la seva festa s’esqueia el 25 de Desembre.
Però abans, i per ser equitatius, també tindrem d’esbrinar per quin
motiu, en aquesta data, se celebra el Nadal, ja que el fet que ambdues
festes coincideixin en el calendari, evidentment, no és casual. Un
cop explicat, fins allà on bonament podrem, aquesta coincidència caldrà
encara establir allò que ara veritablement ens interessa, es a dir,
la naturalesa del ritual arcaic i la seva relació amb el nostre tió.
Òbviament totes aquestes qüestions exigeixen un desenvolupament considerable
i això és el que intentarem de fer en els dos primers capítols.
A continuació oferirem un resum de les nombroses variants que la cerimònia
del tió presenta a Catalunya i tot seguit parlarem d’aquelles altres,
indubtablement pertanyent a una tradició paral·lela, que és celebren
a la resta d’Europa, i per fi farem un recull de les cançons que acostumen
acompanyar el bastoneig del tió.
No fora just silenciar que la quasi totalitat de la informació sobre
els costums nadalencs del tió a Catalunya i dels equivalents europeus,
l’hem tret de les documentadísimes obres següents:
James George Frazer, “The Golden Bough” (2 vol.) Nova York, 1890.
Ramon Violant i Simorra, El llibre de Nadal, Barcelona, 1948.
Joan Amades, Costumari Català (5 vol.), Barcelona, 1950.
De la primera hi ha una traducció al castellà, en un volum, titulada
“La rama dorada”, Mèxic, 1944, amb nombroses reimpressions posteriors.
De la segona una nova edició en facsímil del 1983 i de la tercera
una reedició, així mateix, en facsímil del 1982.
Perquè el 25 de Desembre?
En el nou testament no s’hi troba ni la més mínima al·lusió a la data
en que Jesús vingué al món. És possible que existís una tradició oral
que coneixia, o pretenia conèixer, quan havia tingut lloc, però no
sembla que fos gaire precisa; a tot estirar creia que s’havia esdevingut
a l’hivern.
Els primers segles, els cristians, no experimentaren la necessitat
de celebrar cap aniversari, però amb el pas del temps es desvetllà
el sentiment que calia commemorar un fet tan cabdal i algunes comunitats
d’Orient ho feren el 6 de Gener, l’actual dia dels Reis. Anys després,
en un moment imprecís del segle IV, Roma, fent-se ressò de la pietat
popular, establí la data del 25 de Desembre, la qual, de mica en mica,
fou adaptada per tota la cristiandat. No sembla massa arriscat de
suposar que si l’autoritat eclesiàstica escollí aquest dia fou per
fer-lo coincidir amb el solstici d’hivern.
El solstici astronòmic, en realitat, s’escau el dia 22, moment en
el qual el sol arriba al punt més baix sobre l’horitzó i a partir
d’aquí, dia a dia, va elevant-se fins al 22 de Juny, quan assoleix
el punt més alt i des d’allí comença a minvar de nou. Naturalment
aquests canvis no es fan perceptibles fins dos o tres dies després
i per això Nadal es celebra el 25 i Sant Joan, que ritualitza el solstici
d’estiu, el 24.
El mon agrari, des del temps remot del neolític (pel cap baix uns
set mil anys abans de Crist) fins els nostres dies és íntimament lligat
amb el curs de les estacions, les quals són regides pel Sol, i els
agricultors –que fins fa ben pocs anys han representat la immensa
majoria de la humanitat- observen i es senten afectats pels moviments
de l’astre i, com és natural, remarquen molt especialment els moments
crucials de màxim i mínim dels solsticis. De reconèixer la influència
a sacralitzar-lo només hi ha un pas i efectivament, els agricultors
primitius, consideraren al Sol com a causa i origen del cicle vegetal,
amb el seu procés de naixement, mort i renaixement, eternament repetit.
Així mateix i extrapolant el fenomen a tota mena de vida, inclosa
la humana, consideraren al Sol com a dispensador de fecunditat i de
immortalitat.
Si hem intentat d’exposar l’actitud espiritual arcaica referida al
Sol ha estat per fer palesa la situació religiosa que van haver d’encarar
els primers cristians a l’emprendre la difusió de la Bona Nova.
Els Evangelis, a part d'unes poques directrius fonamentals, donen
poquíssimes instruccions sobre la litúrgia quotidiana que, els seguidors
de Crist, han de practicar per retre-li culte i molt menys sobre les
dates en que s'han de celebrar els actes culturals. Així doncs la
naixent Església va haver de crear la seva litúrgia i establir el
seu calendari de celebracions. La primera promoció de cristians era
formada per jueus que havien cregut en l'arribada del Messies i el
culte israelita tradicional els satisfeia plenament, però al estendre's
la nova religió pels països pagans, els conversos, que aviat foren
majoria, no podien admetre'l fàcilment i, tot i acceptar la nova fe
amb entusiasme, no sabien prescindir d'un culte extern al que estaven
avesats. La solució va ser una fórmula de compromís: l'Església, d'arrel
jueva, va admetre una sèrie d'elements del ritual i del calendari
gentils, adaptant-los i transformant-los convenientment, iniciant-se
així el multisecular desenvolupament de la litúrgia cristiana.
El naixement del Sol en el solstici d'hivern s'adaptava perfectament
al del naixement del Redemptor, especialment perquè per a moltes religions
paganes el Sol no era pròpiament un déu, sinó un símbol o una manifestació
divina, cosa que, el cristianisme, podia acceptar sense dificultat
i assumir-ne la celebració.
Sant Paulí de Nola, al segle IV, en un moment en que encara no s'havia
establert la data de Nadal o que tot just acabava de fer-se, va escriure:
"Doncs és desprès del solstici quant Crist nasqué en la carn,
i amb el nou Sol transformà l'estació del fred hivern, i prometé als
mortals una aurora salutífera, i manà als dies que creixessin i a
les nits que minvessin." (Poema XIV, 15 – 19)
Sol, foc, tió.
Si ens hem sabut explicar degudament, la causa per la qual es celebra
el Nadal el 25 de Desembre ha restat aclarida, però encara ens falta
establir perquè, justament aquest dia es fa cagar el tió.
Com veurem més endavant al analitzar les diverses formes que pren
la cerimònia en els nombrosos països on és documentada, sempre la
trobem directament relacionada amb el foc. Arreu, quan bonament es
pot, és fa vora la llar i, en alguns indrets, el gran tronc, per un
cap és posa al foc i per l'altre la canalla el bastoneja. El mateix
mot que el designa – tió – al·ludeix clarament al foc. La paraula
en el Diccionari de Pompeu Fabra és definida així:
"Tió.
Buscall, especialment quan ja és al foc cremant"
Així doncs, si el tió té relació amb el foc, el Nadal amb el solstici
i el tió es fa cagar per Nadal, sembla clar que foc i solstici estan
units per un estret lligam i si encara no fos prou evident, recordem
les fogueres de Sant Joan, que s'encenen per l'altre solstici, el
d'estiu. Ara bé, el que caldrà esbrinar és la naturalesa d'aquest
lligam o relació: provarem de fer-ho tot seguit.
L'home del segle vint-i-un, si alguna cosa dona per certa és que demà,
el Sol sortirà, exactament com ho ha fet avui. Però pel remot agricultor
prehistòric, que no tenia gens controlada la naturalesa, que per una
banda s'aterria davant dels fenòmens meteorològics i per l'altra,
cada primavera, s'emocionava per l'absoluta meravella de la germinació
del gra, una nova aurora representava una sorpresa i un alleujament.
El fet, naturalment, provocava la seva reacció i pensava, creia o
sentia que al Sol calia retre-li un homenatge pel coratge manifestat
en vèncer les fosques forces de la nit i que, fins on fos possible,
havia de donar-li ajuda i suport. Per això, en els pobles primitius,
trobem sovint un ritual específic i diari per el Sol ixent i amb major
motiu una cerimònia extraordinària pels dies de l'any en que comença
a créixer o a minvar: és a dir: pels solsticis.
Aquest ritual podia ser de tipus religiós: per exemple una pregària
d'acció de gràcies, però també, i potser amb més freqüència, era màgic.
La màgia més elemental i primitiva és la mimètica o d'imitació, la
qual postula la identitat entre semblants. Així, a l'igual que el
bruixot, per a fer ploure, espargeix o vessa aigua, per estimular
al Sol s'encén foc, ja que, sens dubte, el foc és entre els elements
terrestres a l'abast de l'home, la font de llum i calor més semblant
a l'astre rei.
El tió a Catalunya.
Obsequiar als infants per Nadal, d'una forma més o menys miraculosa
és un costum força generalitzat. Al centre i nord d'Europa es fa mitjançant
l'arbre de Nadal en les branques del qual apareixen els regals, però
la insòlita operació de fer cagar el tió, pel que hem pogut esbrinar,
és exclusiva dels països catalans.
El costum presenta un sens fi de varietats, fins al punt que sembla
que cada contrada i cada poble ho fan a la seva manera. Per començar
observem que no a tot arreu es fa en el mateix moment. En alguns llocs
és a la vigília, abans de sopar, quan se'l fa cagar; en altres es
fa tornant de la Missa de Gall, però el més freqüent és fer-ho el
matí de Nadal, ja que el tió cagarà les neules i els torrons que es
menjaran, per postres, desprès del gran àpat.
En alguns indrets, on es feia la vigília, la primera cosa que cagava
era una arengada. Aquest xocant menjar, aparentment tant impropi,
s'explica perquè, aquest dia, l'Església prescrivia abstinència de
carn, i consumir-lo per sopar representava el comiat de la prohibició.
En altres pobles, on també es feia el dia abans, acabada la funció,
el posaven al foc i havia de servir, obligatòriament, per coure el
gall de l'endemà.
Un costum força estès és el d'alimentar el tió. Uns dies abans de
Nadal se'l situa en un racó fosc, ben abrigat amb una flassada i cada
vespre, la canalla, li posa un menjar que sembla el pinso del bestiar.
Segons els llocs se li donen: garrofes, moresc, fulles de col, rosegons
de pa etc. Fins i tot, pel Camp de Tarragona, el treuen a pasturar.
Cada mati es comprova si s'ho ha acabat, si és així, és bona senyal,
ja que si la quitxalla no fa bondat, el tió fa vaga de fam.
Arribada la diada, es va a buscar el tió al seu racó i se'l trasllada
solemnement a la vora del foc. En alguns llocs organitzen una mena
de processó, amb ciris encesos i presidida per alguna persona d'edat
i un cop al seu destí es ruixa amb vi blanc, operació que anomenem
"el bateig".
Ben tapat amb una manta, per tal que no es refredi, la qual de passada,
servirà per amagar-hi els regals, ha arribat el gran moment. Nens
i nenes el bastonegen amb entusiasme cantant la cançó apropiada i
sota la manta apareixen, per pura màgia, dolços i joguines. Entre
picada i picada, i mentre es col·loquen noves sorpreses, s'envia a
la menudalla fora de l'estança, a escalfar, remullar o esmolar els
bastons. Hi ha llocs que, amb un sentit més religiós de l'acte, se'ls
fa resar un parenostre, davant d'una imatge o una estampa que es troba
lluny de la llar.
Com sigui que els infants no se'n cansarien mai, per indicar que ja
no cagarà res més, en alguns indrets, apareixen fems o carbó, però
normalment allò que dona per acabada la funció és el dictamen de l'avi.
En ambients urbans on aconseguir un bon tronc per fer de tió no és
fàcil, un cop acabada la cerimònia, es desa per a l'any vinent, però
al camp, es posa al foc i es te la màxima cura perquè duri, en alguns
llocs fins a Cap d'Any i en altres fins a Reis. Que es consumeixi
abans o que s'apagui és de molt mal averany i pronostica tota mena
de desgràcies.
En els llocs on no hi ha bosc, o és molt llunyà, o bé a ciutat, pot
fer de tió una cadira o un tamboret. L'estri, durant l'any, compleix
la seva funció normal, però en apropar-se Nadal, s'esdevé el prodigi
de transformar-se en tió; uns dies abans se li dona de menjar i arribat
el dia, ben bastonejat caga neules i torrons.
El tronc de grandària excepcional que es posa al foc per Nadal i es
fa cremar fins a Reis és, com veurem més endavant, un costum estès
per tot Europa, però així mateix es troba a tot el llarg d'els Pirineus,
com si la gran serralada fos l'últim refugi d'una tradició antiquíssima.
Es constata la seva presència en alguna de les més elevades valls
catalanes, a l'Alt Aragó, a Navarra i al País Basc, on encara que
a la casa no hi hagi criatures i per tant no cagui el tió, també es
segueix puntualment aquest estrany ritu.
L'especial veneració que mereix el tió, es fa palesa en el fet que,
en molts llocs, les seves cendres es recullen i es guarden acuradament,
ja que se'ls atribueix un gran valor talismàtic. Es creu que posades
sota el llit o al pas de la porta preserven la casa dels llamps, dels
incendis i també, com no podia ser altrament, de les bruixes; en qualsevol
amagatall de la quadra protegeixen als animals de les malalties i
escampades pels camps n'augmenten la fertilitat i proporcionen bones
collites. En temps passats es creia que aquell que, durant el curs
de la seva vida, aconseguia empassar-se un mesuro de cendra del tió
de Nadal, no moriria en pecat i per tant anava al Cel. (El mesuro
té una capacitat diversa segons les comarques, però se li pot calcular
una equivalència aproximada d'uns dos litres).
El nom més freqüent amb que se'l coneix a la major part de Catalunya
és el de tió, però a la plana de Lleida li diuen la soca i per les
valls altres d'aquesta contrada, la tronca.
A l'Edat Mitjana, en època feudal, alguns vassalls tenien la servitud
d'uns dies abans de Nadal, presentar-se al castell, felicitar al senyor
i dur-li un gran tronc que, arribat el moment, faria de tió; a canvi
rebia una propina més o menys generosa.
Els focs de Nadal a Europa.
Com hem dit, en molts països europeus trobem unes tradicions, que
si bé no són iguals al tió de Nadal de Catalunya, se'ns dubte pertanyen
a una mateixa arrel ancestral comuna. Naturalment, en cada país presenta
variants que li són pròpies, però bàsicament consisteixen en, el dia
de Nadal, posar a la llar un gran tronc i fer-lo durar els dotze dies
que van fins a Reis i posteriorment aprofitar, amb evident caire màgic,
les seves cendres i carbons.
Al Sud de França, a la regió de Provença, a l'igual que hem vist fer
pels Pirineus, fan cremar el tronc fins a l'Epifania i també pensen
que les cendres tenen un especial poder contra llamps, incendis i
bruixes i que escampades pels conreus n'augmenten la fertilitat.
Una cosa una mica diferent fan al nord de la mateixa França. Allí
del tronc que han fet cremar per les festes nadalenques en conserven
algunes estelles i, en cas de turmenta les tiren al foc, com a protecció
contra els llamps.
A Alemanya on tenen un especial interès en que sigui de roure i ben
gros, el dia de Nadal el fan cremar una mica i tot seguit el retiren,
reservant-lo per quan esclata una turmenta, moment en el qual, el
tornen a posar al foc, creient que així resten protegits de les descàrregues
elèctriques.
La tradició, a Anglaterra, vol que el gran tronc de Nadal sigui encès
precisament amb els carbons del de l'any anterior, el quals han estat
curosament guardats, perquè, com en tants altres llocs, consideren
que els protegeixen de llamps i incendis.
El costum s'estén també entre els pobles eslaus del Sud - Est d'Europa:
Romania, Bulgària, sud de Rússia, on així mateix fan cremar un gran
tronc de Nadal fins a Reis. Aquí es creu que una estella d'aquest
tronc, plantada al camp, decanta les pedregades, i que les cendres
propicien bones collites.
Les cançons del tió.
Quasi bé sempre i arreu, les garrotades que es peguen al tió, s'acompanyen
d'una cançó pròpia del cas. N'existeixen moltes, però en general són
poc interessants; la música es limita a una simple cantarella i la
lletra és d'un valor literari escassísim i sovint incoherent. De vegades
s'hi troba un cert sentit religiós, però allò que mai no hi falta
és l'evidència que, als picadors, se'ls esta fent la boca aigua, pensant
en les imminents llaminadures.
Una de les més freqüents, més elemental i menys imaginativa diu simplement:
Caga tió
si no, et donaré (o et fotaré)
un cop de bastó.
Als Pirineus en canten una altre on la petició, una mica més desenvolupada
és igualment directa i comminatòria.
Tronca de Nadal,
per la virtut
que Déu t'ha donat,
caga torrons
i pixa vi blanc.
Per la Catalunya central, en trobem una on tot i que en el primer
vers es diu que és el "Parenostre del Tió" te un contingut netament
gastronòmic.
Parenostre del tió,
bona nit que Déu ens do;
ara vénen festes,
festes precioses;
dones curioses,
menjarem gall d'indi,
menjarem torrons,
coques de pinyons;
caga, tió,
caga torró
d'avellana i de pinyó,
i si són dels fins millor.
Una d'un contingut religiós més clar, ja que també és un Parenostre,
es cantava pel camp de Tarragona. Feia al·lusió a les arengades, les
quals com hem explicat més enrera, es menjaven la vigília per observar
l'abstinència:
Parenostre, baixeu del cel,
per la Verge Maria;
als que ploren no els en deu,
per la Mare de Déu.
Tió de Nadal
dóna torrons i raja vi blanc;
no ens doneu arengades
que són massa salades.
Per acabar en reproduirem una que, si bé l'hem sentit a Barcelona,
sembla provinent de les comarques tarragonines. Resulta una de les
més interessants, ja que fins a cert punt, desenvolupa un argument,
rudimentari i un bon xic poca solta.
Caga tió,
tió de Nadal;
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera
i el pollí a dalt del pi.
Toca, toca, Valentí;
ara passen bous i vaques
i gallines amb sabates
i capons amb sabatons.
La Maria fa torrons,
el vicari els ha tastat,
diu que son un poc salats;
Marieta posa-hi sucre,
Marieta posa-hi mel,
que tindran força dolçor.
Caga tió!.
| |
|
Tornar a publicacions
